Patí a vela / Patí Català
El Patí de vela (o patí català) és una embarcació de vela tipus catamarà que es caracteritza per no tenir orsa, timó, botavara, ni sabres a la vela
Neix entre els anys 1920 i 1925 a les platges de Badalona, Catalunya. Es va crear com un artefacte de platja compost inicialment per dos flotadors iguals i simètrics de proes i popes, unes bancades, i incorporava un rem de doble pala. A finals de la dècada van tenir la idea de col·locar a aquesta embarcació de dos bucs, un arbre i una vela obtenint-se l’actual patí de vela. El vaixell es va estendre ràpidament per tot el litoral del Barcelonès i el Maresme.
L’any 1940 es va celebrar una regata que va ser anomenada Campionat de Catalunya, tot i que la Federació Regional de Vela la va desautoritzar amb una nota de premsa, i el nom de la prova es va canviar pel de Gran Premi de Barcelona.
L’any 1942 els germans Luís i Emili Mongé, que es dedicaven a la importació de fusta, socis del Club Natació Badalona, dissenyen les formes dels bucs actuals del patí de vela, els dos iguals però amb diferències notables entre proa i popa per evitar la deriva. Aquest disseny s’escull a partir d’una regata que se celebra a Vilanova i la Geltrú, on el disseny dels badalonins es va mostrar tan superior que es va adoptar com a base per definir un model unificat de patí. Els plànols constructius els va realitzar Artur Roca, afinant i estilitzant les línies originals prou efectives.
Carles Pena aconsegueix que la Real Federación Española de Vela reconegui Patí de vela com una embarcació en sèrie. També va ser propulsor del primer Campionat d’Espanya de Patí de Vela, celebrat al Club Natació Barcelona el 1944 i que es continua celebrant actualment organitzat per diferents clubs de l’estat. El mateix any el Comitè Olímpic va aprovar els estatuts de la federació Espanyola de Vela. El 1951 va fundar l’Associació Deportiva Internacional de Patí A Vela (ADIPAV), sent-ne president durant 17 anys.
L’any 1968, Antoni Soler, fabricant badaloní de patins, crea el Patí de vela júnior pels nens i adolescents.
Actualment hi ha flotes de patins a Catalunya, Andalusia, València, Illes Balears, Múrcia, Bèlgica, Holanda, Alemanya i França.
Dimensions del Patí de vela
Eslora: 5,60 metres
Mànega: 1,60 metres
Llargada de l’arbre: 6,80 metres
Superfície de la vela: 12,60 metres quadrats
Pes mínim: 89 kg
Patí de vela junior
Eslora: 3,98 metres
Mànega: 1,40 metres
Tècniques de navegació
Govern pel desplaçament del pes
El pes del patró cap a la proa: el patí orsa (es dirigeix cap a la direcció vent, al costat oposat de la vela)
El pes del patró cap a la popa: el patí arriba (cau més a favor del vent, cap al costat de la vela)
Govern amb peus i mans dins l’aigua
Els peus o la mà a l’aigua (el més a popa possible) a sotavent (al costat de la vela): fa arribar
Els peus o la mà a l’aigua (el més a popa possible) a barlovent (al costat oposat de la vela): fa orsar
Govern per orientació de la vela
Vela més tancada: el patí arriba
Vela més oberta: el patí orsa
Govern per orientació de l’arbre
L’arbre cap a proa: el patí arriba
L’arbre cap a popa: el patí orsa
Ajustament del pal
El pal està suportat per dos estais, dos obencs i dues burdes. La llargària dels estais i de les burdes és regulable mentre es navega. De cenyida el pal acostuma a anar inclinat cap a popa. D’empopada es regula perquè quedi vertical (en candela). Amb vents fluixos pot anar una mica inclinat cap a proa.[5]
Ajustament de la vela
Tot i que fa uns anys hi havia altres sistemes de regulació, en els patins actuals la vela és hissada fins a dalt de tot. Una mordassa (o un sistema similar) mossega la drissa i manté el puny de pena immòbil.
La tensió del gràtil (la part de la vela que va envergada al pal) es pot regular navegant. Caçant o amollant la ralinga mitjançant una politja i una cordeta el cap de la qual va redirigit cap a popa i es subjecta amb una mordassa.
Hi ha un altre sistema similar a l’anterior per a tensar o amollar el que s’anomena “cua d’ànec”.[6]
Flector
El flector és un senzill sistema de cables i politges que permet aplanar la vela (actuant sobre la curvatura del pal) tot i navegant. Dos cables d’acer inoxidable de petita mena van fixats als estais (un a cada estai) mitjançant una petita politja per cable. Des dels estais van a parar a dues politges a l’altura de la creueta del pal. Per sota d’aquestes politges els caps dels cables s’uneixen i es reenvien cap a coberta. Allí hi ha un sistema de politges múltiples que reenvia el cap d’una corda cap a popa, a la planxa de sistemes de regulació. La corda del flector passa per una mordassa de subjecció i pot tensar-se o amollar-se a voluntad del navegant.
Sotsobrar i adreçar el veler
Un incident possible, i relativament freqüent en els navegants més agosarats, és bolcar de costat o completament (amb el pal dins l’aigua, quilles al sol: “fent la xocolatera” com diuen els practicants). En principi no hi ha cap problema: els flotadors són estancs i no embarquen gens d’aigua. L’únic que ha de fer el patró és subjectar bé el cap de l’escota (que hauria de tenir sempre el nus anomenat vuit).
Si el pal és per sota de l’aigua, la primera operació és posar el patí de costat. Amb el pal relativament horitzontal.
Una manera habitual és la de seure en la quilla del flotador oposat a la vela i fer palanca amb el cos (amb les puntes dels peus enganxats a una cinta).
Quan el pal estigui horitzontal, el patró es desplaça cap a proa (amb cura de no tornar a fer la xocolatera) i passant l’escota prop del cadenot de l’obenc que queda fora de l’aigua, fer contrapès fins a tornar a adreçar el patí.
Quan els pals eren de fusta la maniobra d’adreçar un patí bolcat era més fàcil. Els pals d’alumini tenen menys flotabilitat i són més propensos a fer la xocolatera. La tècnica requerida és la mateixa però cal dominar-la i gaudir d’una certa agilitat.
